28 de gener 2005

yo quiero ser...

òstia puta! avui el dia se les emporta.. (sempre dramatitzant..) Se m'ha acudit mirar per la finestra i ja és fosc ! fosc ! sí, sí, un dia que prometia, un DIA, però ni dia ni òsties, que ja és de nit, i no és una nit que diguis.. quina nit, no, no, és una nit d'aquelles de puta nit, me la passaré amb la roba d'estar per casa i en un estat permament de yonqui per culpa de la calefacció, que em mata les neurones, i trescentesmil tasses de te...INSOMNI,DESSOMNI,RESOMNI,PUTOSOMNI.. vaig d'ordinador en ordinador, puta merda. m'he passat tot el puto matí intentant que un disquet de merda es desformategés, es podria dir que m'he passat el matí jugant amb la paraula format.. està formatejat, formateja, desformatejaré, desformatejat, bueno un caos de prefixos.. però el lexema s e m p r e allà, invariable, mirant-me desafiant, fill de puta li deia, fill de puta que m'he passat una setmana de merda fent això i ara ets més que jo. Si és que és això, ell és més que jo, ell és més que jo, i de vegades em rallo per ser humana, i és que tinc raó, si és que m'encantaria ser disquet i d'un dia per l'altre engegar-ho TOT a la merda. Sí, després de tot el matí sentint els putos gemecs del disquets aquest del 1998, em pregunta la pantalla, a mi, m'ha dit: anna, amor, que podríem recuperar una part del document, que si m'agradaria.. fill de puta penso, fill de puta que si m'agradaria, doncs va, diré que sí, per què ser orgullosa enmig d'aquesta merda de biblioteca on els del costat parlen de si vendre's les putes accions o esperar-se.. i jo que encara tinc els pinypon al cap..I és clar, m'ha recuperat part del document, perquè l'altra són viatges psicotròpics del disquet..

pinypon.gif

però ja ho dic, ni arpes de loreena mckennit ni pastanagues ni òsties, VULL SER UN DISQUET DE COLOR VERD, amb una etiqueta de ratlles on hi ha tot de paraules apuntades a llapis, per cert, incomprensibles, com tot en aquest viDa.. ara segueixo fent coses d'humans. només em queda cantar... si yo tuviera una escoBa... cuaNtas coSas barrería !!

27 de gener 2005

it'S a woNderfuL Life ...ciao BaudeLaire... I'm sorry that I made you cry ...

-Yo soy un cementerio que aborrece la luna,

Donde largos gusanos,como remordimientos,

Se arrastran y a mis seres más queridos descarnan;

Soy una vieja cómoda llena de ajadas rosas,

Donde yace un móntón de modas ya pasadas,

Donde pasteles cursis, y pálidos Boucher,

Respiran el aroma de un frasco destapado

Charles baudeLaire

-

26 de gener 2005

és poSsible..?serà deMà entre la muLtitud?

M'estava rentant les mans. De sobte un d'aquells flaixos estranys. L'aixeta que tenia davant m'ha engolit. He anat a parar a la pica d'una altra casa, i he rentat les seves mans, gota a gota, barrejant- me amb el sabó i acaronant la seva pell... Encara no hem coincidit en el temps ni en l'espai. Tant se val si no ens trobem mai. d'Això es tracTa, de taNcar els ullS i ser toteS les poSsibilitats: la ballarina, l'arpa, el barret de copa... He tancat l'aixeta, i ell s'ha perdut entre la multitud. serà demà que ens trobarem? hi Ha algú quE avUi s'Ha deixaT acaroNar per l'aiGua..? jo crec que Sí... ha de sEr ell ... qualSevol.. algú que somNia com jo i que darrera l'aixeTa hi enterra un uNiverS...

camPinG interPals...

Aquells dies a Pals han quedat per sempre a la memòria.. i dèiem que l'excés de drogues ens els farien oblidar.. aquí la cançó de la platja que vaig inventar sense tenir-ne ni idea: do la do la do la... i que de tant en tant se m'apareix quan tararejo a la dutxa.. té delicte eh.. però vam disfrutar com uns cabrons .. és que ara em sembla la més gran tonteria... La Eli s'aixeca va a la universitat, es pinta una mica, sempre arriba tard... Es troba a la Laia li ralla el cap: -Vine cap a classe! -No! No vull estudiar! Prefereixo fer viatges, anar a veure el mar (...Buit mental) passo d'anar a classe: jo em quedo al bar! fumadetes2.jpg no acabava ben bé així però si fa no fa... El que va ser divertit és quan la eli va pillar la guitarra per a que li ensenyés a tocar.. i quan va descobrir que només es tractava d'un do-la-do-la...vam riure bastant.. la foto demostra que gairebé no podíem obrir els ulls... qué bello es vivir...

desperTar deMà i haver-Me conVertiT eN...

Loreena McKennitt - The Visit

l'arPa de LoreeNa mcKenNit...

25 de gener 2005

sE buScA PirAtA

Pero si me dan a elegir entre todas las vidas, yo escojo la del pirata cojo con pata de palo con parche en el ojo, con cara de malo, el viejo truhán, capitán de un barco que tuviera por bandera un par de tibias y una calavera.

pirata3.jpg

sabiNa

eL meraVeLLós móN deL shaWarma...(o com fugir d'eStudi, mai millor dit...)

No em negareu que els shawarmes i els falafels han entrat amb força a les nostres vides? a favor 1.no tens temps, ni massa diners, primera imatge mental= shawarma. 2.Estàs pel centre, no vols pensar, fa bon temps i te'l menjaràs al solet= shawarma. 3.Vas amb tota la fumada, no tens neurones, però sí un Donner kebab al costat=shawarma 4.vols convidar a dinar però la pasta és escassa= shawarma. 5.vols repetir sense haver de pagar? no et preocupis, el gust de ceba no t'abandonarà en tota la nit!=shawarma. 6.vols fer noves amistats=shawarma. 7.t'agrada l'eficàcia?=shawarma en contra 1.la gràcia del shawarma és també la seva desgràcia, te'l menges ràpid però com te'l menges... la que lies és guapa guapa... tota la salsa, qual fontana, regalimant per tot arreu.. està clar que no has de voler seduir la persona amb qui te'l menges.. a més el gust que queda no és el més agradable.. sí, sí.. tots sabem que la passió és la passió i que l'amor és cec.. però què voleu que us digui.. on hi hagi un petó fresc que s'hi treguin els petons de ceba, els de quan t'acabes de llevar, els de fumat (boca pastosa) els de pasta de dents... 2.no pots basar la teva alimentació en els shawarmes, perquè tindràs molts problemes...i nosaltres ens hem passat em sembla... 3.creen addicció, sí sí, a més t'anul·len la informació sobre altres restaurants, acabes sempre allà... falafel2.jpg i para muestra un boTón... la vaig liar bastant...i era a la porta de la uni d'edinburgh... bueno.. però vaig disfrutar com mai... tant puto sandwich de pernil dolç i formatge CADA DIA... vaig decidir canviar.. vaig veure els shawarmes i m'hi vaig tirar de cap: hello, shawarma please this? (pa ridícul, vaig pensar) no, big big!-vaig demanar el gran...i l'home que amb prou feines ens enteniem.. em va dir: big is very big... i jo vaig dir: no,big big..(màxim gula) i m'ho estava posant i vaig veure que mai m'acabaria aquella quantitat de carn, allò era big big, realment.. i vaig haver de dir: well..small small.. tímidament... -i l'home, de la índia, savi d'herència es va dir a sí mateix: aquesta noia ha d'aprendre de la vida encara...o la gula i la cobdícia acabaran amb ella.. en fi, que després vaig passar una classe de digestió difícil.. sort que em vaig decidir per l'small... si és que s'ha de tenir viSta...

24 de gener 2005

in The moOd for loVe ...

Avui he anat a veure Deseando amar perquè després de l'èxtasi de 2046 calia confirmar si realment la primera part era millor. A mi no m'ho ha semblat.

La història preciosa i com sempre un final amarg, com ha de ser...

poesia vertical, pluja que els mulla enmig de carrers (sempre deserts), màxima importància a una cullereta de cafè mentre els pensaments es barregen amb el fum...I poques paraules...

l'habitació 2046, la llegenda del forat i el secret...

Tot preciós però no es pot viure així, jo no...Jo ni deseando amar ni evitando amar... jo amar a seques...qui no arrisca...

I el passat com un vidre entel·lat que pots mirar però no tocar.. dolor..

I les cortines que es mouen, la brisa que entra per la finestra i els acarona ja que ells no poden..

i sempre un quizás, quizás, quizás...

Siempre que te pregunto Que, cuándo, cómo y dónde Tú siempre me respondes Quizás, quizás, quizás Y así pasan los días Y yo, desesperando Y tú, tú contestando Quizás, quizás, quizás...

23 de gener 2005

m
a
r
c
e
L
m
a
R
c
e
A
u
coMments ...

22 de gener 2005

iN

***el mieDo a SaLtaR***

tomorrow it's my last saturday at the cccB.
the day after tomorrow it's my last sunday at the cccB.
and i'm really really happy.
I think i'll cry.
next weekend i'm a free womaN,
unless i find the cirCus i'm LoOking for...
...in that caSe i'll ruN awaY with thE trapeZist ...

-preludi n.4 en mi meNor-ChoPin

orgasme en mi meNor chopin.jpg i ahir choPin va tornar a caSa... i cada cop que enfonsava una tecla, els records sortien de les escletxes i m'esquitxaven els ulls amb llàgrimes . tantes imatges d'aquella època .. corria amunt i avall d'una acadèmia que barrejava beethoven amb czerny i bach al passadís. Aquella dissonància que omplia tots els racons i que ara tant trobo a faltar. Aleshores no coneixia el silenci, no sabia que la innocència s'amagava a les butxaques de la bata que portava a la motxilla i que cada cop que queia un botó i es perdia, érem més a prop de la tragèdia, d'aquesta buidor que ens apunyala de tant en tant. el pianíssimo de l'últim compàs m'ha deixat extasiada però amb ganes de més.

21 de gener 2005

RiTa, my darling... i'm sorry that I maDe you cRy...

prefix -IM de com em molesta que dues lletres puguin extendre l'insomni col.lectiu per exemple... (i m) p o s s i b l e

no!
no més espelmes a sanTa RiTa!
mira tu què fàcil, passem del "possible" a "l'im-possible" amb dues lletres. arrenca-les, com sigui, la i sempre ha estat una vocal dèbil, condemnada a mirar sempre el mateix punt... i D i L · L i im-possible ... la m ja és més conflictiva, hi ha la Mort, l'aMor, la MerMelada, la Mel ... impossible és que demà torni a sortir el sol, no que no aconseguim el que volem, així que sembla ser que d'IMpossible res... santa-riTa.jpg en gueRra amb la parauLa ! mateM els prefiXos que ens (Im)possibiliten el penSament positiU.. riTa, estimada, t'has quedat soLa, d'ara endavant tot és poSsible ... [fa ràbia, però el pensament positiu algún dia havia d'arribar]

20 de gener 2005

vueLa eSta canción...

florS, botoNs.. i aquest mÓn tan noStre que enS abriGa de la reLitat més sÒrdida. pèTals que conFormeN exiStències amb l'ànima aRrodoNida i foradaDa. Hi paSsen els fils del temPs, l'agulla es cLava de tanT en Tant, però a caDa punTada ens fem més forteS. nO deixIs que hi passi el fred, segueiX cosinT amb totS els coLors i quan aquest ara de gener hagi passat, miraràs enreRa i hauràS aconseGuit la flor méS maca de toteS.

...que pesi l'ànima, però no el que portem a les mans

[desprenderse de todo lo innecesario] wabi-sabi

objectiu de la setmana:
alleugerir la maleta...
(objectiu de la setmana que ve:
aconseguir fins i tot llençar la maleta,
què més dóna si és vintage ...]
mai assoliré l'essència wabi-sabi,
m'agrada massa la bellesa material ..
però és un llarg aprenentatge...
de moment em cenyeixo a la cerimònia del te...

19 de gener 2005

els trapeZis i el ciRc

canvio la meva reaLitat pre-establerta de demà... em llevo i pillo la bici, seguiré dorMint a la platja:biquini2.jpg mentre no tinc res però ho tinc tot. [s'hauria de poder tenir accés al canvi de realitat, qui sap... despertar demà entre els elefants del circ i estar bojament enamorada del trapeziSta..]

18 de gener 2005

here comeS the sUn ...yasmine-tea.jpg

deSconNexió deL móN...

...coMença la seTmana blaNca ...endoll2.jpg

16 de gener 2005

KaVa- kavA

15 de gener 2005

almas enLatadaS recoRRen la ciuDad ...

14 de gener 2005

baLanÇ deL seMestre ...

sobre 6, només 2 assignatures a les que he assistit a classe 2 exàmens als que NO em presentaré i salten directament al juliol... 4 assignatures que [si tot va bé] puc aprovar Un cop més, com cada final de semestre, penso que el que ve l'aprofitaré, aquest cop sí... com amb tot, però què seria tot aquest muntatge si no la caguéssim cada dos per tres? ...Què gran és la vida avui divendres 14 de gener, m'encanten els exàmens, el fred, la son i el món on vivim, és meravellós, n'hi ha que es disfressen de Hitler, n'hi ha que es deixen el vestit a casa. avui crec m'he putejat perquè no he pogut comprar un bitllet per roma: ryanair està col·lapsat. És patètic, ho sé, però em putejo sovint per coses encara més insignificants. A la cua del súper, quan em porten un plat fred, quan surto de la dutxa i amb tota la rasca em deixo la tovallola a l'altra punta , quan fulanito de tal no em contesta un missatge, quan la tarjeta de bus s'ha arrugat i em toca fer el panoli, i mama què seré quan sigui gran..?? Doncs això, una completa gilipolles és el que sóc. Òstia, que visc de puta mare. Que si ara una peli, que si ara un nou llibre, que si nem a fer un cafè, que si nem a fer una birra, que si després d'exàmens viatgem, que si pim que si pam. I a les penes: punyalades ! Prou queixes fins a nou avís. vergonya és el que sento, però què puc fer ? ... a part de cridar (com d'altres ja han fet):

VULL SER UNA PASTANAGA !!!
venga, a cascar-la. !!!!!!!!!!!!!!!!! que s'han d'aprofitar les hores com sigui !!!!!!!!!!!!!!!

yo quiero ser una chica almodóvar ...

lucía, ja em diràs què en penses ... brigitte bardot i el caBeLL

brigitte bardot i el SeXe

alegría de viVir...

y el hombre, ese divino sueño,
sube cayendo hacia la nada.

12 de gener 2005

perquè el temps és per perdre'l...

09 de gener 2005

invisibilitatS

47 Ko

doLLs

_______________________________________________________________________________________________

no podia avançar.. davant meu hi havia un bosc vermell tenyit per la tardor, m'hi volia acostar, trepitjar les fulles seques, però era impossible. En mirar enrera veia que les branques d'un cirerer m'havien atrapat, m'esgarrapaven suament tota la pell. notava la seva tendresa però hi havia sang per tot arreu..necessitava deslligar-me'n, jo volia endinsar-me en aquell bosc..i no podia, calia treure forces d'on fos, estripar-me el vestit, jo volia fugir encara que m'agradés la seva ombra..he trencat les branques del cirerer i m'he despertat. Necessitava fer-ho, ara queden algunes ferides però també les fulles sota els peus, i caminar i caminar i de tant en tant noves branques i noves carícies.

____________________________________________________________________________________

1. El pianista

08 de gener 2005

H-I-P-E-R-I-M-E-N-T
A-V-O-R-R-I-M-E-N-T
J-O-I-L-A-M-E-V-A-M-E-N-T

07 de gener 2005

personA- tge 4

Es tracta d'algú realment entranyable que ven, si m'ho permet dir així, poesia per alguns bars de Barcelona... S'ha acostat a la nostra taula i li he somrigut dient-li que avui no ens miràvem els seus llibres, que ho sentíem.. i m'ha agraït aquest somriure que tant ens costa de vegades. m'ha acabat regalant un dels seus petits llibrets, titulat La mentira. m'ha dit: vos sos virgo? -no -capricornio? -no -cancer? -no tauro? -no -me doy -soy libra -ahh, los virgo piensan más, los libras son más emocionales..(ell era libra també..) No cal que m'expliqui si sóc emocional o no, prou pena tinc ! però molt maco perquè jo li he ofert un somriure no sé perquè i ell m'ha animat bastant, m'ha dit -hermana, no todo el mundo sonríe, i m'ha dedicat el llibret amb aquesta mateixa frase.. i res més, que l'hem obert a l'atzar i el títol era DELIRIO, y hasta aquí puedo leer. molt maca la nit, visca les muntanyes russes de bracet.

i demà al muSeu ...

LEcTurA soMníFerA...

06 de gener 2005

L'home no ha de poder veure la seva pròpia cara. Això és el que hi ha de més terrible. La Natura li va donar el do de no poder veure-la, com també de no poder veure els seus propis ulls.

Només en l'aigua dels rius i dels llacs es podia mirar la cara. I la postura, fins i tot, que havia de fer, era simbòlica. S'havia de vinclar, d'ajupir per cometre la ignomínia de veure's.
L'inventor del mirall va enverinar l'ànima humana.
peSsoa [Llibre del desasSosSec]

04 de gener 2005

deStí quotidià, somNi inútil, esperanÇa senSe vestigiS

"He demanat tan poc a la vida i aquest poc i tot m'ha negat.

Un raig de part del sol, un camp pròxim, una mica d'assossec amb una mica de pa, que no em sàpiga gaire greu conèixer que existeixo, i no exigir res dels altres i que no exigeixin ells res de mi. Això i tot m'ha estat negat, com qui nega l'almoina no per manca de bon cor, sinó per no haver de desembotonar-se la jaqueta.

Escric, trist, a la meva cambra tranquil·la, tot sol com sempre he estat, tot sol com sempre seré. I penso si la meva veu, aparentment tan poca cosa, no encarna la substància de milers de veus, la fam d'expressar-se de milers de vides, la paciència de milions d'ànimes submises com la meva al destí quotidià, al somni inútil, a l'esperança sense vestigis.

En aquests moments el meu cor bat més fort per la consciència que en tinc.

Visc més perquè visc més gran".

peSsoa

[Llibre del desasSosSec]

...

feliÇ de sentir els batecS de la triStesa més feRotge i méS dolçA.

El silenci que recorre la meva ànima i alguns calaixos de la cambra.

Voldria que ara es filtressin pels forats que han quedat a la persiaNa

els primers raigs de sol d'un dia de gener.

i que no em sentís tan sola

quan allargo el braç i descobreixo un cos que batega,

que no ha deixat de bategar.

Rebregats entre els llençols,

uns peus freds que a la fi troben companyia.

I res més, que ja és tard i no vull despertar-lo.

02 de gener 2005

i per quÈ no?

aquest 20o5 m'agradaria ... 1.anar a la platja i trobar- me tothom immers en una gran orgia, i no entendre res, i de sobte entendre-ho tot. 2.trobar-me unes claus i no saber què obren 3.somniar que visc dins d'una balena i sóc feliç 4.conèixer a tot de gent imbècil i gent no tant imbècil, perquè si només conec els primers no sabré si són en realitat tant imbècils 5.llevar-me de bon humor 6.jugar a 1 2 3 picaparet al mig del portal de l'àngel 7.trobar algú amb qui practicar sexe tàntric 8.dir que no 9.dir que sí 10.dir que més endavant 11.menjar en un japonès 12.plorar sense tenir-ne motius 13.no tenir motius per plorar 14.tornar-me a equivocar 15.ser més imbècil, ja que ho som tots, aprofitar-ho 16.viatjar amb la gent que fa que la vida sigui com és 17.creuar-me tres o quatre vegades amb la mateixa persona en un mateix dia 18.que algú que no conec gaire em doni un consell inoblidable 19.caminar caminar caminar i no pensar tant 20.cremar encens i algunes coses més. i diC m'aGradaria...

01 de gener 2005

2046

q u i s o b e s a r l a

sin que el pasado le viera

eSta vaga vainiLLa de tabaCo que hoy me mAncha loS dedoS

TU MÁS PROFUNDA PIEL Último Round [cortÁzar] Cada memoria enamorada guarda sus magdalenas y la mía -sábelo, allí donde estés- es el perfume del tabaco rubio que me devuelve a tu espigada noche, a la ráfaga de tu más profunda piel. No el tabaco que se aspira, el humo que tapiza las gargantas, sino esa vaga equívoca fragancia que deja la pipa, en los dedos y que en algún momento, en algún gesto inadvertido, asciende con su látigo de delicia para encabritar tu recuerdo, la sombra de tu espalda contra el blanco velamen de las sábanas. No me mires desde la ausencia con esa gravedad un poco infantil que hacia de tu rostro una máscara de joven faraón nubio. Creo que siempre estuvo entendido que sólo nos daríamos el placer y las fiestas livianas del alcohol y las calles vacías de la medianoche. De ti tengo más que eso, pero en el recuerdo me vuelves desnuda y volcada, nuestro planeta más preciso fue esa cama donde lentas, imperiosas geografías iban naciendo de nuestros viajes, de tanto desembarco amable o resistido de embajadas con cestos de frutas o agazapados flecheros, y cada pozo, cada río, cada colina y cada llano los hallamos en noches extenuantes, entre oscuros parlamentos de aliados o enemigos. ¡Oh viajera de ti misma, máquina de olvido! Y entonces me paso la mano por la cara con un gesto distraído y el perfume del tabaco en mis dedos te trae otra vez para arrancarme a este presente acostumbrado, te proyecta antílope en la pantalla de ese lecho donde vivimos las interminables rutas de un efímero encuentro. Yo aprendía contigo lenguajes paralelos: el de esa geometría de tu cuerpo que me llenaba la boca y las manos de teoremas temblorosos, el de tu hablar diferente, tu lengua insular que tantas veces me confundía. Con el perfume del tabaco vuelve ahora un recuerdo preciso que lo abarca todo en un instante que es como un vórtice, sé que dijiste " Me da pena, y yo no comprendí porque nada creía que pudiera apenarte en esa maraña de caricias que nos volvía ovillo blanco y negro, lenta danza en que el uno pesaba sobre el otro para luego dejarse invadir por la presión liviana de unos muslos, de unos brazos, rotando blandamente y desligándose hasta otra vez ovillarse y repetir las caída desde lo alto o lo hondo, jinete o potro arquero o gacela, hipogrifos afrontados, delfines en mitad del salto. Entonces aprendí que la pena en tu boca era otro nombre del pudor y la vergüenza, y que no te decidías a mi nueva sed que ya tanto habías saciado, que me rechazabas suplicando con esa manera de esconder los ojos, de apoyar el mentón en la garganta para no dejarme en la boca más que el negro nido de tu pelo. Dijiste "Me da pena, sabes", y volcada de espaldas me miraste con ojos y senos, con labios que trazaban una flor de lentos pétalos. Tuve que doblarte los brazos, murmurar un último deseo con el correr de las manos por las más dulces colinas, sintiendo como poco a poco cedías y te echabas de lado hasta rendir el sedoso muro de tu espalda donde un menudo omóplato tenía algo de ala de ángel mancillado. Te daba pena, y de esa pena iba a nacer el perfume que ahora me devuelve a tu vergüenza antes de que otro acorde, el último, nos alzara en una misma estremecida réplica. Sé que cerré los ojos, que lamí la sal de tu piel, que descendí volcándote hasta sentir tus riñones como el estrechamiento de la jarra donde se apoyan las manos con el ritmo de la ofrenda; en algún momento llegué a perderme en el pasaje hurtado y prieto que se llegaba al goce de mis labios mientras desde tan allá, desde tu país de arriba y lejos, murmuraba tu pena una última defensa abandonada. Con el perfume del tabaco rubio en los dedos asciende otra vez el balbuceo, el temblor de ese oscuro encuentro, sé que una boca buscó la oculta boca estremecida, el labio único ciñéndose a su miedo, el ardiente contorno rosa y bronce que te libraba a mi más extremo viaje. Y como ocurre siempre, no sentí en ese delirio lo que ahora me trae el recuerdo desde un vago aroma de tabaco, pero esa musgosa fragancia, esa canela de sombra hizo su camino secreto a partir del olvido necesario e instantáneo, indecible juego de la carne oculta a la conciencia lo que mueve las más densas, implacables máquinas del fuego. No eras sabor ni olor, tu más escondido país se daba como imagen y contacto, y sólo hoy unos dedos casualmente manchados de tabaco me devuelven el instante en que me enderecé sobre ti para lentamente reclamar las llaves de pasaje, forzar el dulce trecho donde tu pena tejía las últimas defensas ahora que con la boca hundida en la almohada sollozabas una súplica de oscura aquiescencia, de derramado pelo. Más tarde comprendiste y no hubo pena, me cediste la ciudad de tu más profunda piel desde tanto horizonte diferente, después de fabulosas máquinas de sitio y parlamentos y batallas. En esta vaga vainilla de tabaco que hoy me mancha los dedos se despierta la noche en que tuviste tu primera, tu última pena. Cierro los ojos y aspiro en el pasado ese perfume de tu carne más secreta, quisiera no abrirlos a este ahora donde leo y fumo y todavía creo estar viviendo.