deStí quotidià, somNi inútil, esperanÇa senSe vestigiS

"He demanat tan poc a la vida i aquest poc i tot m'ha negat.

Un raig de part del sol, un camp pròxim, una mica d'assossec amb una mica de pa, que no em sàpiga gaire greu conèixer que existeixo, i no exigir res dels altres i que no exigeixin ells res de mi. Això i tot m'ha estat negat, com qui nega l'almoina no per manca de bon cor, sinó per no haver de desembotonar-se la jaqueta.

Escric, trist, a la meva cambra tranquil·la, tot sol com sempre he estat, tot sol com sempre seré. I penso si la meva veu, aparentment tan poca cosa, no encarna la substància de milers de veus, la fam d'expressar-se de milers de vides, la paciència de milions d'ànimes submises com la meva al destí quotidià, al somni inútil, a l'esperança sense vestigis.

En aquests moments el meu cor bat més fort per la consciència que en tinc.

Visc més perquè visc més gran".

peSsoa

[Llibre del desasSosSec]