in The moOd for loVe ...

Avui he anat a veure Deseando amar perquè després de l'èxtasi de 2046 calia confirmar si realment la primera part era millor. A mi no m'ho ha semblat.

La història preciosa i com sempre un final amarg, com ha de ser...

poesia vertical, pluja que els mulla enmig de carrers (sempre deserts), màxima importància a una cullereta de cafè mentre els pensaments es barregen amb el fum...I poques paraules...

l'habitació 2046, la llegenda del forat i el secret...

Tot preciós però no es pot viure així, jo no...Jo ni deseando amar ni evitando amar... jo amar a seques...qui no arrisca...

I el passat com un vidre entel·lat que pots mirar però no tocar.. dolor..

I les cortines que es mouen, la brisa que entra per la finestra i els acarona ja que ells no poden..

i sempre un quizás, quizás, quizás...

Siempre que te pregunto Que, cuándo, cómo y dónde Tú siempre me respondes Quizás, quizás, quizás Y así pasan los días Y yo, desesperando Y tú, tú contestando Quizás, quizás, quizás...