eM piqueN eLs uLLs

silenci. un cop més silenci. sola entre tanta gent que avui ha decidit dedicar dues hores de la seva existència a una pel·lícula de james lee. a fora, el passeig de gràcia bull de calor i els guiris no s'aturen, no tenen pietat. els arbres et recorden que primer són ells, i els ulls et piquen. és la primavera. o sóc jo. o el món. o que no hauria de ser aquí. es tanquen els llums dins d'aquella sala. la pedrera s'alça sobre nostre, i no puc evitar sentir-me petita. em miro les mans. i si de cop m'encongeixo, i si de cop em passa com aquell del conte i la gent no se n'adona però la roba em queda gran i acabo cridant i ningú no em sent? quan ja sóc sota terra comença la peli: poques paraules, supermercats, pàrquings i algú que perd la persona que estima. i què més dóna? si sempre hem estat sols. subtítols en anglès subtítols en espanyol. i jo que penso: no llegiré, a veure si ho entenc. mmm...evidentment que no ho entenc. ara m'he passat. m'he deixat centrifugar per la Beautiful washing machine. a la peli quan el pollastre perd el gust s'hi posen un tomàquet que ho cura tot, i jo surto i me'n vaig passeig de gràcia avall, i m'encanta que els ulls em piquin perquè arriba l'estiu i les preguntes es queden enrera, tornaran durant l'hivern. o potser es perdran per sempre dins el mar de formentera. ara el Bar[ri] ens espera. i potser no tenen aquell tomàquet, però els nachos amb formatge ho curen tot. o no?