100 años de soledad- triStesa hereditària -

és tard i estic trista. la meva àvia s'oblida de tot últimament. s'oblida de si ha menjat, de pendre's la pastilla, d'on ha posat les ulleres, de qui ha vingut aqueSta tarda .. però no s'oblida d'estar trista, de mirar-te amb ulls cansats, de dir-te que no li importaria morir demà. - Abans em deien la feliç, - mira la vicenta, la feliç!- em diu ... I ara tot és solitud i tristesa. I em pesa la vida quan sento tot això.

Quan assegudes a les cadiretes del balcó de la barceloneta m'adono que ja no riu com abans, ara no té forces, vacil·la quan diu les coses, però no s'oblida d'estar trista, de recordar-me a cada moment que aprofiti per ser feliç perquè ser vella és horrorós .. i quin sentit té conservar la vida? seNto que tinc ideeS macabres però dolces: m'agradaria morir juSt en el momeNt més feliÇ de la meva vida, per no haver de suportar pèrdues doloroses, moments de solitud o oblitS imperdoNables ..sóc covard. i ara penso que potser no s'ha enrecordat de menjar-Se el iogur .. me'n vaig a dormir amb la imatge nítida d'un balançí que ha perdut el compàs en aquella casa plena de fils, agulles i boTonS .. la fe seria un bon digeStiu potSer ...