Carai aquesta Anna, últimament està una mica liada... el futur li penja d'un fil... busseja en el mar cíclic de la rentadora de la seva ment... no para de donar-hi voltes... mira, fugiria, si pogués... ben lluny, potser? S'esfumaria entre la boira del London? No ho sé, no coneixem gaire l’Anna... Però, i si les preocupacions, allò que la inquieta, fugís amb ella, dins de la mateixa furgoneta que ha de dur-la pel món? I si, al mateix temps que abandona la ciutat (“raïls i més raïls -i més raïls i més raïls- ...”) la felicitat decideix també emprendre la marxa i allunyar-se d’ella? Quina ràbia!, no? I si allò que cerca, posem per cas, és només una hipòtesi, està per igual a tot arreu? Si el món fos homogeni... no sé, caldrà comprovar-ho, en tot cas... Potser sí que a tot arreu hi ha mar, hi ha la llum (bé, a Ventilònia la llum és més pura i fa l’olor d’un albercoc madur, i el vent bandeja el cel llis fulgent com una copa de vidre... sí, a Ventilònia, al bell mig del miratge...), i hi ha gent de la que podem enamorar-nos... Uf! Quin descans ens quedaria si el món fos així! Estalviaríem benzina... Però, i si tot i poder feliços en qualsevol lloc, per ser-ho calgués una determinació de ferro, una resolució obstinada com la del mar envestint amb la testa els penya-segats? Vull dir, i si calgués esforçar-se i treballar fort per esberlar la roca que cobreix la felicitat? Si l’amor fos un premi per al qui no ha desistit...? Ah! El premi després del sacrifici... quina visió tan bíblica... quina ràbia! Tan fàcil que seria que la divina providència disposés la fruita madura al seu lloc just sobre el arbres quan arriba l’estiu... Bé, només són hipòtesis... però alguna cosa ens diu que la solució més fàcil no sempre és la millor... que fugir quan s’acosta una ona enorme, dugui el nom que dugui, és fer una mica de trampa... i que potser al paradís tampoc hi seríem tan feliços, extasiats fins a la sacietat de la contemplació de la llum sobre els cossos nus... perquè potser el nostre pensament, la nostra intel•ligència, necessiten, es mereixen, alguna cosa més que la simple contemplació, alguna cosa més que la llibertat... viatjaríem amb una carrossa reial per anar per camins de cabres plens de pedres? Desaprofitar tota la carrossa del nostre pensament, així com així... Però potser sí, que el millor que podem fer és gaudir allò d’immediat que la vida ens depara... només estem considerant hipòtesis... però, que entenem per gaudir? Quan gaudeixo sóc feliç?... i si no fossin la mateixa cosa.... en fi, deixem-ho aquí, caldrà sortir del simulacre i tornar a la realitat...
Ara sense “metàfores” ni “òsties”. Anna, treballa/estudia fort, no llencis la tovallola! Bé, si és per això que estàs preocupada... com que no ho sé... Imagina’t que els profes són uns malparits que volen suspendre a tot el món... doncs, fes que s’hagin d’empassar els teus exàmens/treballs amb patates! No t’agobiïs massa (per una mica no passa res...). I surt i passa-t’ho bé, també, ara no en fem un gra massa... però ja tindrem temps d’agafar la caravana amb ell i visitar països... caldrà preparar-se, sinó els estrangers (que són molt llestos) ens fotran el pèl... Què tal les presentacions? Ja vaig veure que t’agradava el Sabina. A mi també, molt. Bé, m’agrada el Sabina cantant, les seves cançons, el Sabina persona no gaire... però t’ho explico un altre dia... Un petó L’unknown lover
1 comments:
Carai aquesta Anna, últimament està una mica liada... el futur li penja d'un fil... busseja en el mar cíclic de la rentadora de la seva ment... no para de donar-hi voltes... mira, fugiria, si pogués... ben lluny, potser? S'esfumaria entre la boira del London? No ho sé, no coneixem gaire l’Anna... Però, i si les preocupacions, allò que la inquieta, fugís amb ella, dins de la mateixa furgoneta que ha de dur-la pel món? I si, al mateix temps que abandona la ciutat (“raïls i més raïls -i més raïls i més raïls- ...”) la felicitat decideix també emprendre la marxa i allunyar-se d’ella? Quina ràbia!, no? I si allò que cerca, posem per cas, és només una hipòtesi, està per igual a tot arreu? Si el món fos homogeni... no sé, caldrà comprovar-ho, en tot cas... Potser sí que a tot arreu hi ha mar, hi ha la llum (bé, a Ventilònia la llum és més pura i fa l’olor d’un albercoc madur, i el vent bandeja el cel llis fulgent com una copa de vidre... sí, a Ventilònia, al bell mig del miratge...), i hi ha gent de la que podem enamorar-nos... Uf! Quin descans ens quedaria si el món fos així! Estalviaríem benzina... Però, i si tot i poder feliços en qualsevol lloc, per ser-ho calgués una determinació de ferro, una resolució obstinada com la del mar envestint amb la testa els penya-segats? Vull dir, i si calgués esforçar-se i treballar fort per esberlar la roca que cobreix la felicitat? Si l’amor fos un premi per al qui no ha desistit...? Ah! El premi després del sacrifici... quina visió tan bíblica... quina ràbia! Tan fàcil que seria que la divina providència disposés la fruita madura al seu lloc just sobre el arbres quan arriba l’estiu... Bé, només són hipòtesis... però alguna cosa ens diu que la solució més fàcil no sempre és la millor... que fugir quan s’acosta una ona enorme, dugui el nom que dugui, és fer una mica de trampa... i que potser al paradís tampoc hi seríem tan feliços, extasiats fins a la sacietat de la contemplació de la llum sobre els cossos nus... perquè potser el nostre pensament, la nostra intel•ligència, necessiten, es mereixen, alguna cosa més que la simple contemplació, alguna cosa més que la llibertat... viatjaríem amb una carrossa reial per anar per camins de cabres plens de pedres? Desaprofitar tota la carrossa del nostre pensament, així com així... Però potser sí, que el millor que podem fer és gaudir allò d’immediat que la vida ens depara... només estem considerant hipòtesis... però, que entenem per gaudir? Quan gaudeixo sóc feliç?... i si no fossin la mateixa cosa.... en fi, deixem-ho aquí, caldrà sortir del simulacre i tornar a la realitat...
Ara sense “metàfores” ni “òsties”. Anna, treballa/estudia fort, no llencis la tovallola! Bé, si és per això que estàs preocupada... com que no ho sé... Imagina’t que els profes són uns malparits que volen suspendre a tot el món... doncs, fes que s’hagin d’empassar els teus exàmens/treballs amb patates! No t’agobiïs massa (per una mica no passa res...). I surt i passa-t’ho bé, també, ara no en fem un gra massa... però ja tindrem temps d’agafar la caravana amb ell i visitar països... caldrà preparar-se, sinó els estrangers (que són molt llestos) ens fotran el pèl... Què tal les presentacions? Ja vaig veure que t’agradava el Sabina. A mi també, molt. Bé, m’agrada el Sabina cantant, les seves cançons, el Sabina persona no gaire... però t’ho explico un altre dia...
Un petó
L’unknown lover
Publica un comentari a l'entrada
<< Home