quaN em deSperto...

no sé on sÓC,ni tinc reS,ni eM veiG,ni em situO.

i de Sobte tinC de tot,

i m'ataBala el soroLL

i tanta geNt que fa un momeNt també eren com jo,

entre elS llenÇols...

i arA ja sóN estúpids, fredS, increïblEs, ploren deSolats o somriuen encarcarats.

van a la fàbRica, agafen la moTo, un taXi, van a peU.

pasSen fred, calor, ni fred ni calor (un altre dia capítol sobre la gent-robot), esmorzen,

mengen molles de pa, crideN o torneN a veurE la puta reaLitat.

però tots dorMim i deSpertem i mireM i badaLlem.

i és un dels moments més estranyS de cada dia, però un dels méS bonicS.

perquÈ etS un alTre, perquÈ encara no t'ha feriT el món i podrieS torNar a comeNçar.

però POTsEr no et caL, potSer no potS, potSer deMà.