projecCions a L'aSfaLt

he vist tot de gent aquest matí, els paletes del costat de casa, els que marxen a treballar cada matí, alguns nens, l'home xinès que comprava el bitllet de tren amb una eficàcia envejable, tots els estudiants que com jo anaven cap a cerdanyola..

doncs bé, tothom anava sol, ningú somreia, ningú deia bon dia.

I si la persona del costat planejava com matar al seu gat, no ho sé, i si dos seients més enllà algú rememorava escenes de sexe sense amor de la nit passada, no ho sé, i si algú plorava per dins, no ho sé, i si algú dormia i somniava en algú del mateix vagó, no ho sé, i si algú tenia la ment en blanc, no ho sé, i si algú jugava al meu joc, no ho sé, i si algú ho veia tot de color blau, no ho sé.

i m'entristeix, no hi puc fer més.

no entenc res de com funciona tot.de com podem viure d'aquesta manera, de com persones que veiem fa quatre anys no et saluden, de com som petits móns que es podreixen per la falta d'aire.

la primera persona a qui he dit bon dia avui és a la dona dels tes del bar, a les 8'30, i això que m'he llevat a les 6'50, i el món caminava feia estona.

què ens passa?

som idiotes,

no puc evitar imaginar què pensa el que seu davant meu al tren, per què no llegeix i té un llibre entre les mans? per què escolta una música tant estrident? Perquè mira d’aquesta manera als qui entren a cada estació? Per què em trepitja i fa com si res? Per què ens rocem els genolls i desviem la mirada? per què, per què ??

i mentrestant petits miracles que fan que el ciment sigui digerible..

com tancar els ulls i convertir les parpelles en pantalles de cinema d'aquelles a l'aire lliure, i disfrutar d'una sessió golfa plena de records imprescindibles...